EDIP REI de SÒFOCLES
Tragèdies traduïdes per Carles Riba. Curial. Barcelona (1981)
Sòfocles és amb Èsquil i Eurípides, un dels poetes grecs de l’anomenat segle de Pèricles, el V aC, una de les èpoques més esplendoroses de la Humanitat en el camp de les idees.
Amb Sòfocles la tragèdia grega va assolir el màxim esplendor. Amb arrels religioses, les representacions a les festes de Dionís, van anar evolucionant des de la recitació d’episodis mitològics fins a la interpretació de peces que competien en el festival. Sòfocles va guanyar en 24 ocasions. Va contribuir a l’evolució de la tragèdia incorporant un tercer actor en escena i indicant, tot i que breument, l’escenografia.
Com en totes les tragèdies gregues, Sòfocles estructura Edip Rei en un pròleg, un pàrode i diversos episodis separats per estàsims que expressen el sentiment del poble. Acaba amb l’èxode i amb una amonestació pedagògica que és una altra de les característiques del gènere.
L’acció que transcorre en el mateix lloc i en el temps representat, explica una llegenda tebana que tothom ja coneixia: el declivi d’Edip, heroi que havia alliberat la ciutat de Tebes de l’esfinx en premi del qual havia emmaridat Jocasta, la reina vídua, i aconseguit la fortuna. El drama s’anuncia en saber-se que els mals que afecten la ciutat no s’allunyaran fins que es trobi l’assassí de l’anterior rei, Laios, que Edip promet trobar i castigar. Edip serà víctima de les seves pròpies paraules.
Sòfocles en un clima in crescendo va aportant la informació que acaba confirmant l’autoria d’Edip en el magnicidi i l’incest amb Jocasta que s’acaba suïcidant. Edip es treu els ulls i comença una vida de rodamón, d’home enfonsat en la seva dissort.
Els personatges que participen en l’acció són: Jocasta, mare i esposa d’Edip; Creont, germà de Jocasta; el Sacerdot de Zeus; Tirèsias, l’endeví cec; un Missatger de Corint; un Servidor de Laios; un Missatger de Palau i el Cor de Vells Tebans, el poble, i el Corifeu que el representa.
Aristòtil en la seva Poètica defineix la tragèdia com una imitació de fets capaços de provocar el temor i la compassió. La compassió per Edip, el lector o l’espectador, l’arriba a sentir per l’home noble que amb tossuderia i capacitat de sofriment, busca la veritat, una veritat que acaba ensorrant-lo en una tràgica ironia.
La pedagogia de l’obra rau en l’enfrontament de l’heroi amb el seu destí, en la funció formadora del dolor; en la constatació de les limitacions de l’home i en la inexorable omnipotència dels déus. El Corifeu tanca l’obra recordant que, malgrat la fama i la fortuna, Edip no va poder evitar la seva desventura. Que els humans no podem vantar-nos de la nostra sort fins al final de la vida.
Consell de savi, pedagogia pura.
Tragèdies traduïdes per Carles Riba. Curial. Barcelona (1981)
Sòfocles és amb Èsquil i Eurípides, un dels poetes grecs de l’anomenat segle de Pèricles, el V aC, una de les èpoques més esplendoroses de la Humanitat en el camp de les idees.
Amb Sòfocles la tragèdia grega va assolir el màxim esplendor. Amb arrels religioses, les representacions a les festes de Dionís, van anar evolucionant des de la recitació d’episodis mitològics fins a la interpretació de peces que competien en el festival. Sòfocles va guanyar en 24 ocasions. Va contribuir a l’evolució de la tragèdia incorporant un tercer actor en escena i indicant, tot i que breument, l’escenografia.
Com en totes les tragèdies gregues, Sòfocles estructura Edip Rei en un pròleg, un pàrode i diversos episodis separats per estàsims que expressen el sentiment del poble. Acaba amb l’èxode i amb una amonestació pedagògica que és una altra de les característiques del gènere.
L’acció que transcorre en el mateix lloc i en el temps representat, explica una llegenda tebana que tothom ja coneixia: el declivi d’Edip, heroi que havia alliberat la ciutat de Tebes de l’esfinx en premi del qual havia emmaridat Jocasta, la reina vídua, i aconseguit la fortuna. El drama s’anuncia en saber-se que els mals que afecten la ciutat no s’allunyaran fins que es trobi l’assassí de l’anterior rei, Laios, que Edip promet trobar i castigar. Edip serà víctima de les seves pròpies paraules.
Sòfocles en un clima in crescendo va aportant la informació que acaba confirmant l’autoria d’Edip en el magnicidi i l’incest amb Jocasta que s’acaba suïcidant. Edip es treu els ulls i comença una vida de rodamón, d’home enfonsat en la seva dissort.
Els personatges que participen en l’acció són: Jocasta, mare i esposa d’Edip; Creont, germà de Jocasta; el Sacerdot de Zeus; Tirèsias, l’endeví cec; un Missatger de Corint; un Servidor de Laios; un Missatger de Palau i el Cor de Vells Tebans, el poble, i el Corifeu que el representa.
Aristòtil en la seva Poètica defineix la tragèdia com una imitació de fets capaços de provocar el temor i la compassió. La compassió per Edip, el lector o l’espectador, l’arriba a sentir per l’home noble que amb tossuderia i capacitat de sofriment, busca la veritat, una veritat que acaba ensorrant-lo en una tràgica ironia.
La pedagogia de l’obra rau en l’enfrontament de l’heroi amb el seu destí, en la funció formadora del dolor; en la constatació de les limitacions de l’home i en la inexorable omnipotència dels déus. El Corifeu tanca l’obra recordant que, malgrat la fama i la fortuna, Edip no va poder evitar la seva desventura. Que els humans no podem vantar-nos de la nostra sort fins al final de la vida.
Consell de savi, pedagogia pura.
1 comentari:
El destino
(“Edip Rei” de Sòfocles)
¿Hasta qué punto deben los hombres conocer su destino?, y si así fuera, ¿tienen derecho o autoridad para cambiarlo?
Creo que es una de las principales lecturas que se puede extraer de “Edipo rey”, de Sófocles. A lo largo de la historia, el hombre se ha preguntado sobre su destino. En la obra, primero sus padres, y después Edipo, tratan de cambiar este destino. Pero es precisamente al tratar de cambiarlo cuando favorecen que se cumpla. Si los padres de Edipo no hubieran sabido su destino, no hubieran cometido una impiedad abandonando a su hijo, y éste, sabiendo quienes eran sus auténticos padres, no hubiera caído en la trampa. Sobre Edipo podemos decir: pobre inocente, ¡no tiene ninguna culpa de lo que le sucede! Sin embargo, bien pensado, sí comete varios actos que no están bien vistos por Sófocles y sus compatriotas de la Atenas del siglo V: por un lado consulta un oráculo para saber su destino (algo moralmente reprochable ya que ningún hombre debería conocerlo), y por otro, trata de intervenir para cambiarlo. Es decir, juega a ser un dios, y es ahí donde se equivoca, pues ni los mismos dioses están por encima del destino. En la Ilíada, hasta el propio Zeus está sometido a éste, pues en un episodio en el que se siente tentado de intervenir para salvar de la muerte a uno de sus hijos, Hera le recuerda que nadie, ni siquiera los dioses, pueden cambiar el destino. Si hasta el mismo Zeus esta sometido a él, ¿cómo no van a estarlo los hombres? La solución acerca de cómo deberían comportarse los hombres la da Yocasta también en el texto: “Què pot témer l´home que viu dominat pel destí i no pot preveure res amb certesa? El millor és viure a l´atzar, com cadascú pugui. I tu no tinguis cap por de les noces amb la teva mare, perquè són molts els mortals que en somnis han reaizat aquesta unió”. En este sentido se puede apreciar la diferente actitud de Creonte con respecto a Edipo pues cerca del final de la obra dice estas palabras: “Ho hauria fet, en posts estar ben segur, si abans no hagués volgut saber què m´ordena de fer el déu”. Se demuestra aquí una actitud que cabría esperar de un hombre con “los pies en el suelo”, que no osa poner en entre dicho ni a los dioses ni a el Destino.
Puesto que, dada la fragilidad humana, nada se puede hacer para cambiar las cosas, es mejor y más sensato aceptar los hechos según vienen. Esa es la lectura que debería hacer un buen ciudadano de Atenas, y por extensión, cualquier ciudadano “civilizado”.
Publica un comentari a l'entrada