TRES DRAMOLETTE de THOMAS BERNHARD
Traducció d’Anna Soler Horta. Textos del Centre d’Arts Escèniques de Reus. Arola Editors, 2007
Thomas Bernhard (1931-1989), poeta, autor de novel·les i dramaturg austríac és ben conegut als escenaris catalans. Lluís Homar, al Lliure, va representar L’home de teatre, al Romea, Xavier Albertí va adaptar la novel·la Mestres Antics, a Salt el 2006 s’hi va poder veure Ritter, Dene, Voss i el 2007, Tres dramolette en la producció del CAER.
La seva obra es caracteritza pel seu to mordaç i corrosiu. La ironia i la causticitat de Bernhard troben en el dramolett, peça curta i sarcàstica, la mesura adequada a las seves intencions per fuetejar temes i personatges d’actualitat.
A Tres dramolette els fustigats són, com en altres obres de l’autor, el món del teatre i els seus conciutadans, els austríacs. Bernhard, dóna el fuet al seu amic Claus Peymann, director de teatre, i l’en fa protagonista, creant un personatge que en cada peça se’ns mostra amb el seu estat d’ànim ben definit: els nervis d’encarar-se amb una nova feina, tot fent i desfent les maletes; la tranquil·litat d’haver agafat les regnes del Burgtheater, comparable a l’encert en la tria dels pantalons adequats i l’impuls creatiu i somniador de l’home segur de la seva feina.
Però el protagonista, Peymann, és també el reflex de l’home qüestionat. Bernhard presenta les emocions de qui treballa en un país que no és el seu (una aberració, diu), amb la seva feina criticada per un sector de la societat vienesa. L’autor exhibeix signes prou clars, com l’haver d’espolsar-se les paparres sota el til·ler o haver de menjar el genuí wiener schintzel, l’escalopa, freda.
El temps dramàtic en que transcorre l’acció va des de la sortida del protagonista de Bochum, el temps d’estabilitat a Viena i un any després, quan repassa els seus somnis, fantasmes i fantasies a Sulzwiese.
Entre els altres personatges destaca el del propi autor que, amb el sarcasme habitual de Bernhard, s’autoflagel·la dedicant-se qualificatius més aviat burlescos.
Bernhard escriu un text obert, sense puntuacions, amb acotacions que, sovint, complementen el diàleg confegint una obra molt estimulant tant pel receptor implícit com per l’espectador model que hi poden trobar infinitat de representacions, de re-interpretacions, per omplir l’horitzó d’expectatives que satisfaran, com s’ha demostrat en la producció del CAER, l’espectador empíric, el públic.
Bernhard prodiga els signes que identifiquen el lloc on transcorre l’acció, especialment a partir de la meitat de l’obra. Així, a més d’anomenar La Flauta Màgica, parla de la pudor dels rius, el vi de Gumpoldskirchen, i les esmentades escalopes i les paparres que tan preocupen els vienesos. Amb l’estofat de vedella i el caldo de bou acaben acceptant, però, que Àustria és un gran país (Àustria és genial, Bernhard!)
Tres dramolette presenta un personatge amb empenta que treballa en llibertat, com el seu autor, Thomas Bernhard.
Traducció d’Anna Soler Horta. Textos del Centre d’Arts Escèniques de Reus. Arola Editors, 2007
Thomas Bernhard (1931-1989), poeta, autor de novel·les i dramaturg austríac és ben conegut als escenaris catalans. Lluís Homar, al Lliure, va representar L’home de teatre, al Romea, Xavier Albertí va adaptar la novel·la Mestres Antics, a Salt el 2006 s’hi va poder veure Ritter, Dene, Voss i el 2007, Tres dramolette en la producció del CAER.
La seva obra es caracteritza pel seu to mordaç i corrosiu. La ironia i la causticitat de Bernhard troben en el dramolett, peça curta i sarcàstica, la mesura adequada a las seves intencions per fuetejar temes i personatges d’actualitat.
A Tres dramolette els fustigats són, com en altres obres de l’autor, el món del teatre i els seus conciutadans, els austríacs. Bernhard, dóna el fuet al seu amic Claus Peymann, director de teatre, i l’en fa protagonista, creant un personatge que en cada peça se’ns mostra amb el seu estat d’ànim ben definit: els nervis d’encarar-se amb una nova feina, tot fent i desfent les maletes; la tranquil·litat d’haver agafat les regnes del Burgtheater, comparable a l’encert en la tria dels pantalons adequats i l’impuls creatiu i somniador de l’home segur de la seva feina.
Però el protagonista, Peymann, és també el reflex de l’home qüestionat. Bernhard presenta les emocions de qui treballa en un país que no és el seu (una aberració, diu), amb la seva feina criticada per un sector de la societat vienesa. L’autor exhibeix signes prou clars, com l’haver d’espolsar-se les paparres sota el til·ler o haver de menjar el genuí wiener schintzel, l’escalopa, freda.
El temps dramàtic en que transcorre l’acció va des de la sortida del protagonista de Bochum, el temps d’estabilitat a Viena i un any després, quan repassa els seus somnis, fantasmes i fantasies a Sulzwiese.
Entre els altres personatges destaca el del propi autor que, amb el sarcasme habitual de Bernhard, s’autoflagel·la dedicant-se qualificatius més aviat burlescos.
Bernhard escriu un text obert, sense puntuacions, amb acotacions que, sovint, complementen el diàleg confegint una obra molt estimulant tant pel receptor implícit com per l’espectador model que hi poden trobar infinitat de representacions, de re-interpretacions, per omplir l’horitzó d’expectatives que satisfaran, com s’ha demostrat en la producció del CAER, l’espectador empíric, el públic.
Bernhard prodiga els signes que identifiquen el lloc on transcorre l’acció, especialment a partir de la meitat de l’obra. Així, a més d’anomenar La Flauta Màgica, parla de la pudor dels rius, el vi de Gumpoldskirchen, i les esmentades escalopes i les paparres que tan preocupen els vienesos. Amb l’estofat de vedella i el caldo de bou acaben acceptant, però, que Àustria és un gran país (Àustria és genial, Bernhard!)
Tres dramolette presenta un personatge amb empenta que treballa en llibertat, com el seu autor, Thomas Bernhard.