dilluns, 6 d’abril del 2009

Bernhard

TRES DRAMOLETTE de THOMAS BERNHARD
Traducció d’Anna Soler Horta. Textos del Centre d’Arts Escèniques de Reus. Arola Editors, 2007

Thomas Bernhard (1931-1989), poeta, autor de novel·les i dramaturg austríac és ben conegut als escenaris catalans. Lluís Homar, al Lliure, va representar L’home de teatre, al Romea, Xavier Albertí va adaptar la novel·la Mestres Antics, a Salt el 2006 s’hi va poder veure Ritter, Dene, Voss i el 2007, Tres dramolette en la producció del CAER.
La seva obra es caracteritza pel seu to mordaç i corrosiu. La ironia i la causticitat de Bernhard troben en el dramolett, peça curta i sarcàstica, la mesura adequada a las seves intencions per fuetejar temes i personatges d’actualitat.
A Tres dramolette els fustigats són, com en altres obres de l’autor, el món del teatre i els seus conciutadans, els austríacs. Bernhard, dóna el fuet al seu amic Claus Peymann, director de teatre, i l’en fa protagonista, creant un personatge que en cada peça se’ns mostra amb el seu estat d’ànim ben definit: els nervis d’encarar-se amb una nova feina, tot fent i desfent les maletes; la tranquil·litat d’haver agafat les regnes del Burgtheater, comparable a l’encert en la tria dels pantalons adequats i l’impuls creatiu i somniador de l’home segur de la seva feina.
Però el protagonista, Peymann, és també el reflex de l’home qüestionat. Bernhard presenta les emocions de qui treballa en un país que no és el seu (una aberració, diu), amb la seva feina criticada per un sector de la societat vienesa. L’autor exhibeix signes prou clars, com l’haver d’espolsar-se les paparres sota el til·ler o haver de menjar el genuí wiener schintzel, l’escalopa, freda.
El temps dramàtic en que transcorre l’acció va des de la sortida del protagonista de Bochum, el temps d’estabilitat a Viena i un any després, quan repassa els seus somnis, fantasmes i fantasies a Sulzwiese.
Entre els altres personatges destaca el del propi autor que, amb el sarcasme habitual de Bernhard, s’autoflagel·la dedicant-se qualificatius més aviat burlescos.
Bernhard escriu un text obert, sense puntuacions, amb acotacions que, sovint, complementen el diàleg confegint una obra molt estimulant tant pel receptor implícit com per l’espectador model que hi poden trobar infinitat de representacions, de re-interpretacions, per omplir l’horitzó d’expectatives que satisfaran, com s’ha demostrat en la producció del CAER, l’espectador empíric, el públic.
Bernhard prodiga els signes que identifiquen el lloc on transcorre l’acció, especialment a partir de la meitat de l’obra. Així, a més d’anomenar La Flauta Màgica, parla de la pudor dels rius, el vi de Gumpoldskirchen, i les esmentades escalopes i les paparres que tan preocupen els vienesos. Amb l’estofat de vedella i el caldo de bou acaben acceptant, però, que Àustria és un gran país (Àustria és genial, Bernhard!)
Tres dramolette presenta un personatge amb empenta que treballa en llibertat, com el seu autor, Thomas Bernhard.

Benet i Jornet

E.R. de Josep M. Benet i Jornet
El Galliner/Teatre. Edicions 62. Barcelona (1997)

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és un dramaturg de la generació de Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera i Joan Abellan. Benet, autor d’una vintena d’obres de teatre és el més conegut i el més representat, tant per la seva capacitat de treball com per l’habilitat en adaptar la seva obra a l’evolució dels gustos del públic català. També és conegut com a guionista de sèries televisives reeixides.
L’obra dramàtica de Benet i Jornet s’inscriu dins el realisme practicat a la península per Buero Vallejo, malgrat que el seu primer contacte amb el món del teatre el va fer a l’EADAG de Ricard Salvat i M. Aurèlia Campmany, però ni l’obra de Brecht ni el teatre de l’absurd que es conreava a l’Escola es reflecteixen en les seves produccions.
Les obres de Benet i Jornet presenten, gairebé sempre, la impossibilitat d’acompliment de les il·lusions dels seus personatges i les seves frustracions.
E.R. és una obra dramàtica escrita en un llenguatge planer, estructurada en sis quadres que es desenvolupen en un espai múltiple successiu, en un temps diegètic no precisat. Les escasses acotacions serveixen per situar les escenes que l’autor suggereix amb escenografia escassa que sempre deixa veure les parets nues de l’escenari: el teatre està present al llarg de l’obra.
El modus narratiu d’E.R. és com un joc de capses xineses el contingut de les quals amaga sempre més interrogants dels que desvela. Així, l’obra està tota estotjada en el món del teatre – primera capsa -, i en entrar-hi ens trobem amb els quatre personatges, tots femenins – segona capsa - que ens revelen el seu caràcter sense embuts: Glòria l’actriu orgullosa del reconeixement de la seva feina; Assumpta, actriu malaguanyada per l’èxit televisiu; Maria, dedicada només al doblatge i la Noia jove que amb la il·lusió i l’afany d’obtenir un paper, busca informació sobre Empar Ribera, actriu d’altre temps i professora de les anteriors. I així s’obre una altra capsa – la tercera – amb els records de cadascuna.
Aquí l’obra recorda la pel·lícula de Georges Cukor, de l’any 1957, Les Girls, on tres coristes explicaven el mateix fet amb versions diferents. A E.R. la perspectiva temporal de cada actriu ens porta un seguit d’interrogants que l’autor no vol aclarir: les E.R. del teatrí volien dir Empar o Enric?; l’Anna, la quarta companya a l’Institut del Teatre, es va suïcidar?; eren amants l’Anna i l’Empar?; l’Empar era lesbiana o es ficava al llit del seu germà?. Totes estan d’acord, això sí, en que Empar Ribera va ser la millor actriu del seu temps.
La noia jove es queda sense paper a l’obra, les dives no li accepten el regal del teatret, que ja feia temps que no tenia personatges. I acaba cremant-lo. Com les seves il·lusions de fer-se un lloc al món del teatre? Benet tampoc ens ho diu però acaba de crear un altre personatge frustrat: Diuen que el teatre és una paràbola de la vida havia dit Assumpta. E.R. és una paràbola sobre la vida, sobre el teatre i sobre la vida de la gent del teatre.

Sòfocles

EDIP REI de SÒFOCLES
Tragèdies traduïdes per Carles Riba. Curial. Barcelona (1981)

Sòfocles és amb Èsquil i Eurípides, un dels poetes grecs de l’anomenat segle de Pèricles, el V aC, una de les èpoques més esplendoroses de la Humanitat en el camp de les idees.
Amb Sòfocles la tragèdia grega va assolir el màxim esplendor. Amb arrels religioses, les representacions a les festes de Dionís, van anar evolucionant des de la recitació d’episodis mitològics fins a la interpretació de peces que competien en el festival. Sòfocles va guanyar en 24 ocasions. Va contribuir a l’evolució de la tragèdia incorporant un tercer actor en escena i indicant, tot i que breument, l’escenografia.
Com en totes les tragèdies gregues, Sòfocles estructura Edip Rei en un pròleg, un pàrode i diversos episodis separats per estàsims que expressen el sentiment del poble. Acaba amb l’èxode i amb una amonestació pedagògica que és una altra de les característiques del gènere.
L’acció que transcorre en el mateix lloc i en el temps representat, explica una llegenda tebana que tothom ja coneixia: el declivi d’Edip, heroi que havia alliberat la ciutat de Tebes de l’esfinx en premi del qual havia emmaridat Jocasta, la reina vídua, i aconseguit la fortuna. El drama s’anuncia en saber-se que els mals que afecten la ciutat no s’allunyaran fins que es trobi l’assassí de l’anterior rei, Laios, que Edip promet trobar i castigar. Edip serà víctima de les seves pròpies paraules.
Sòfocles en un clima in crescendo va aportant la informació que acaba confirmant l’autoria d’Edip en el magnicidi i l’incest amb Jocasta que s’acaba suïcidant. Edip es treu els ulls i comença una vida de rodamón, d’home enfonsat en la seva dissort.
Els personatges que participen en l’acció són: Jocasta, mare i esposa d’Edip; Creont, germà de Jocasta; el Sacerdot de Zeus; Tirèsias, l’endeví cec; un Missatger de Corint; un Servidor de Laios; un Missatger de Palau i el Cor de Vells Tebans, el poble, i el Corifeu que el representa.
Aristòtil en la seva Poètica defineix la tragèdia com una imitació de fets capaços de provocar el temor i la compassió. La compassió per Edip, el lector o l’espectador, l’arriba a sentir per l’home noble que amb tossuderia i capacitat de sofriment, busca la veritat, una veritat que acaba ensorrant-lo en una tràgica ironia.
La pedagogia de l’obra rau en l’enfrontament de l’heroi amb el seu destí, en la funció formadora del dolor; en la constatació de les limitacions de l’home i en la inexorable omnipotència dels déus. El Corifeu tanca l’obra recordant que, malgrat la fama i la fortuna, Edip no va poder evitar la seva desventura. Que els humans no podem vantar-nos de la nostra sort fins al final de la vida.
Consell de savi, pedagogia pura.

Shakespeare

HAMLET, PRÍNCEP DE DINAMARCA
William Shakespeare. Teatre. Traducció de M. Morera i Galícia revisada per Josep Vallverdú. Edicions 62 i “La Caixa”. MOLU. Barcelona 9182

William Shakespeare el més conegut dramaturg de la història va escriure The Tragicall Historie of Hamlet. Prince of Denmarke, la més universal de les seves obres, entre 1601 i 1606, en la dècada de les seves grans tragèdies: Otel·lo, Macbeth, Antoni i Cleòpatra i Coriolà, en ple període elisabetià.
El teatre de l’època es distingia per la representació de peces clàssiques reelaborades o en versions adaptades al gust del públic. Així, a Hamlet, Shakespeare reescriu una llegenda escandinava recollida per l’historiador danès del segle XII, Saxe Grammaticus i, canviant-li el final obté una tragèdia en la qual, com en tota la seva obra, planteja un conflicte d’abast universal: la revenja. I també com en tota la seva obra, acció i llenguatge es fonen per assolir un drama a l’estil dels clàssics que emociona l’espectador.
Escrits els sol·liloquis en vers blanc, és a dir, sense rima, i els diàlegs en prosa, l’obra, sense més referència temporal que una possible invasió noruega de Polònia i situada al castell d’Elsenor, a la costa danesa, es desenvolupa en unes escenes adaptades a l’estructura dels teatres de l’època, sense necessitat de mobiliari ni decorats. Amb signes escassos: les flors d’Ofèlia, les cartes de Hamlet, la calavera de Yorick o la fossa del cementiri (aprofitant la trapa). En un ambient lúgubre i amb elements sobrenaturals, l’acció reposa en la paraula que, al mateix temps, ens mostra els personatges tal com són. La intenció de Shakespeare la fa dir a Hamlet, dirigint-se als comediants: (la representació teatral)...ha estat i és de posar-se a la natura, tal com sigui, un mirall al seu davant, perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia casa, i l’edat i el cos reals dels temps en el seu ésser i en la seva forma. (Acte III, escena II).
Shakespeare ens reflecteix en el mirall al jove Hamlet, el protagonista, l’heroi que busca venjança i que té tots els trumfos per a ser infeliç amb pare assassinat, mare sens honra (Acte III, escena IV); carregat de dubtes: Com és que al teu damunt sempre hi ha núvols? li diu el Rei (Acte I, escena III); que dubta del fantasma del seu pare; dubta entre viure en un món que no li plau o suïcidar-se; dubta de matar el rei quan resa. L’autor ens el fa passar de príncep cortesà a maníac depressiu fins a foll violent capaç, però, de preguntar-se pel sentit de la vida davant de la calavera de Yorick.
La Reina i Ofèlia, les dues úniques dones de la tragèdia es reparteixen els sentiments amorosos del protagonista, amb trànsit desigual però amb final coincident. El Rei, l’antagonista, mostra la seva tirania amb tota la perfídia de qui ha estat capaç de matar el seu germà i usurpar-li el tron i la dona. Capaç de muntar un complot per acabar amb l’heroi. En els altres personatges, Shakespeare hi reflecteix l’adulació – Polònius, Osric -, l’amistat fidel – Horaci -, la coquineria – Rosencrantz i Guildenstern -, el desassossec – Laertes -...
Hamlet ha estat font d’inspiració d’òperes, pel·lícules i obres de teatre. No per poc coneguda podem deixar d’esmentar el drama en tres actes Hamlet dramaturg de Ramon Vinyes (1882-1952) l’obra dramàtica del qual ha estat exhaustivament estudiada per Jordi Lladó. De Vinyes també hi ha un estudi titulat L’editor davant l’enigma textual de Hamlet, estudi crític de la transmissió i edició del text de Hamlet. Una mostra de l’interès que Shakespeare ha despertat, i desperta, en tots aquells que estimem el teatre.

Brecht

EL CERCLE DE GUIX CAUCASIÀ de BERTOLT BRECHT
Traducció de Feliu Formosa. Ed. Proa. Barcelona 2008

Ricard Salvat diu que “Brecht és l’home de teatre, el dramaturg més important i el teòric teatral més rigorós del segle XX”. Conreador del teatre que singularitza l’alemany, el teatre èpic, essencialment didàctic, Brecht va ser l’autor que el va estructurar tant des del punt de vista estètic com sociològic i polític.
En El cercle de guix caucasià hi trobem tots els elements que defineixen el teatre èpic. D’entrada l’obra és la narració d’una paràbola, una llegenda xinesa que Alfred Henschke, Klabund, havia adaptat entre guerres com El cercle de guix. D’acord amb el model èpic, cada escena és independent de les altres i el Cantaire i els músics, com en un romanç de cec, van fornint l’espectador dels arguments que justifiquen la visió d’un món en guerra, amb diferències socials, on els poderosos exerceixen la violència mentre els pobres intenten viure la pobresa amb dignitat: Ser pobre i a sobre passar fred ens fa ser malvistos. Un món on els que no saben ni abaixar-se els pantalons tots sols governen els estats, on la majoria es ven per diners, es ven l’hostaler, es ven el monjo, es ven la sogra. Un món on el jutge Azdak comença els judicis amb un Cobrem!.
I tot això servit per uns personatges canviants, també segons els paràmetres del teatre èpic: canviant és Grushe que en començar l’obra és una bleda i acaba com l’heroïna antitràgica, imprescindible en el teatre èpic. Canviant és Azdak, el procés del qual és exposat a l’espectador en un desenvolupament sinuós, explicant la seva història a salts, com l’obra mateixa que en el pròleg presenta una història i, a continuació, tot fent teatre dins del teatre, ens presenta altres històries: la de Grushe i la d’Azdak que al final conflueixen per demostrar, segons l’autor, que per fer una justícia veritable cal saltar-se les lleis quan aquestes estan al servei dels poderosos.
Per primera vegada en una obra de Brecht la bondat no està en contra de qui l’exerceix. Per primera vegada hi ha un final feliç. La lliçó, una de les lliçons de l’obra, ens ve a dir que cada cosa pertany a qui la fa millor. El nen pertany a Grusche que és qui l’ha educat i que renuncia a tibar-lo per no fer-li mal. Brecht ens mostra, ens educa amb allò que l’home ha de fer i ens n’explica els motius.
El repartiment tan extens de l’obra ens porta a la reflexió dels mitjans de producció de que Brecht va disposar, sobretot en el seu període de director del Berliner Ensemble que ell mateix havia fundat. El pressupost que disposava li permetia tenir una nòmina molt extensa d’actors i tècnics en una prova ben clara de la importància que determinats règims polítics donen, o donaven, a la cultura del país.
La seva militància comunista és present en tota la seva obra i expressa sense embuts la lluita de classes, tot i que a vegades amb subtilitat, com en el cant del Cantaire quan diu:
Cap altre governant de tot aquell estat tan ric
Tenia tants cavalls als seus estables,
Ni tants captaires davant la porta,...