HAMLET, PRÍNCEP DE DINAMARCA
William Shakespeare. Teatre. Traducció de M. Morera i Galícia revisada per Josep Vallverdú. Edicions 62 i “La Caixa”. MOLU. Barcelona 9182
William Shakespeare el més conegut dramaturg de la història va escriure The Tragicall Historie of Hamlet. Prince of Denmarke, la més universal de les seves obres, entre 1601 i 1606, en la dècada de les seves grans tragèdies: Otel·lo, Macbeth, Antoni i Cleòpatra i Coriolà, en ple període elisabetià.
El teatre de l’època es distingia per la representació de peces clàssiques reelaborades o en versions adaptades al gust del públic. Així, a Hamlet, Shakespeare reescriu una llegenda escandinava recollida per l’historiador danès del segle XII, Saxe Grammaticus i, canviant-li el final obté una tragèdia en la qual, com en tota la seva obra, planteja un conflicte d’abast universal: la revenja. I també com en tota la seva obra, acció i llenguatge es fonen per assolir un drama a l’estil dels clàssics que emociona l’espectador.
Escrits els sol·liloquis en vers blanc, és a dir, sense rima, i els diàlegs en prosa, l’obra, sense més referència temporal que una possible invasió noruega de Polònia i situada al castell d’Elsenor, a la costa danesa, es desenvolupa en unes escenes adaptades a l’estructura dels teatres de l’època, sense necessitat de mobiliari ni decorats. Amb signes escassos: les flors d’Ofèlia, les cartes de Hamlet, la calavera de Yorick o la fossa del cementiri (aprofitant la trapa). En un ambient lúgubre i amb elements sobrenaturals, l’acció reposa en la paraula que, al mateix temps, ens mostra els personatges tal com són. La intenció de Shakespeare la fa dir a Hamlet, dirigint-se als comediants: (la representació teatral)...ha estat i és de posar-se a la natura, tal com sigui, un mirall al seu davant, perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia casa, i l’edat i el cos reals dels temps en el seu ésser i en la seva forma. (Acte III, escena II).
Shakespeare ens reflecteix en el mirall al jove Hamlet, el protagonista, l’heroi que busca venjança i que té tots els trumfos per a ser infeliç amb pare assassinat, mare sens honra (Acte III, escena IV); carregat de dubtes: Com és que al teu damunt sempre hi ha núvols? li diu el Rei (Acte I, escena III); que dubta del fantasma del seu pare; dubta entre viure en un món que no li plau o suïcidar-se; dubta de matar el rei quan resa. L’autor ens el fa passar de príncep cortesà a maníac depressiu fins a foll violent capaç, però, de preguntar-se pel sentit de la vida davant de la calavera de Yorick.
La Reina i Ofèlia, les dues úniques dones de la tragèdia es reparteixen els sentiments amorosos del protagonista, amb trànsit desigual però amb final coincident. El Rei, l’antagonista, mostra la seva tirania amb tota la perfídia de qui ha estat capaç de matar el seu germà i usurpar-li el tron i la dona. Capaç de muntar un complot per acabar amb l’heroi. En els altres personatges, Shakespeare hi reflecteix l’adulació – Polònius, Osric -, l’amistat fidel – Horaci -, la coquineria – Rosencrantz i Guildenstern -, el desassossec – Laertes -...
Hamlet ha estat font d’inspiració d’òperes, pel·lícules i obres de teatre. No per poc coneguda podem deixar d’esmentar el drama en tres actes Hamlet dramaturg de Ramon Vinyes (1882-1952) l’obra dramàtica del qual ha estat exhaustivament estudiada per Jordi Lladó. De Vinyes també hi ha un estudi titulat L’editor davant l’enigma textual de Hamlet, estudi crític de la transmissió i edició del text de Hamlet. Una mostra de l’interès que Shakespeare ha despertat, i desperta, en tots aquells que estimem el teatre.
William Shakespeare. Teatre. Traducció de M. Morera i Galícia revisada per Josep Vallverdú. Edicions 62 i “La Caixa”. MOLU. Barcelona 9182
William Shakespeare el més conegut dramaturg de la història va escriure The Tragicall Historie of Hamlet. Prince of Denmarke, la més universal de les seves obres, entre 1601 i 1606, en la dècada de les seves grans tragèdies: Otel·lo, Macbeth, Antoni i Cleòpatra i Coriolà, en ple període elisabetià.
El teatre de l’època es distingia per la representació de peces clàssiques reelaborades o en versions adaptades al gust del públic. Així, a Hamlet, Shakespeare reescriu una llegenda escandinava recollida per l’historiador danès del segle XII, Saxe Grammaticus i, canviant-li el final obté una tragèdia en la qual, com en tota la seva obra, planteja un conflicte d’abast universal: la revenja. I també com en tota la seva obra, acció i llenguatge es fonen per assolir un drama a l’estil dels clàssics que emociona l’espectador.
Escrits els sol·liloquis en vers blanc, és a dir, sense rima, i els diàlegs en prosa, l’obra, sense més referència temporal que una possible invasió noruega de Polònia i situada al castell d’Elsenor, a la costa danesa, es desenvolupa en unes escenes adaptades a l’estructura dels teatres de l’època, sense necessitat de mobiliari ni decorats. Amb signes escassos: les flors d’Ofèlia, les cartes de Hamlet, la calavera de Yorick o la fossa del cementiri (aprofitant la trapa). En un ambient lúgubre i amb elements sobrenaturals, l’acció reposa en la paraula que, al mateix temps, ens mostra els personatges tal com són. La intenció de Shakespeare la fa dir a Hamlet, dirigint-se als comediants: (la representació teatral)...ha estat i és de posar-se a la natura, tal com sigui, un mirall al seu davant, perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia casa, i l’edat i el cos reals dels temps en el seu ésser i en la seva forma. (Acte III, escena II).
Shakespeare ens reflecteix en el mirall al jove Hamlet, el protagonista, l’heroi que busca venjança i que té tots els trumfos per a ser infeliç amb pare assassinat, mare sens honra (Acte III, escena IV); carregat de dubtes: Com és que al teu damunt sempre hi ha núvols? li diu el Rei (Acte I, escena III); que dubta del fantasma del seu pare; dubta entre viure en un món que no li plau o suïcidar-se; dubta de matar el rei quan resa. L’autor ens el fa passar de príncep cortesà a maníac depressiu fins a foll violent capaç, però, de preguntar-se pel sentit de la vida davant de la calavera de Yorick.
La Reina i Ofèlia, les dues úniques dones de la tragèdia es reparteixen els sentiments amorosos del protagonista, amb trànsit desigual però amb final coincident. El Rei, l’antagonista, mostra la seva tirania amb tota la perfídia de qui ha estat capaç de matar el seu germà i usurpar-li el tron i la dona. Capaç de muntar un complot per acabar amb l’heroi. En els altres personatges, Shakespeare hi reflecteix l’adulació – Polònius, Osric -, l’amistat fidel – Horaci -, la coquineria – Rosencrantz i Guildenstern -, el desassossec – Laertes -...
Hamlet ha estat font d’inspiració d’òperes, pel·lícules i obres de teatre. No per poc coneguda podem deixar d’esmentar el drama en tres actes Hamlet dramaturg de Ramon Vinyes (1882-1952) l’obra dramàtica del qual ha estat exhaustivament estudiada per Jordi Lladó. De Vinyes també hi ha un estudi titulat L’editor davant l’enigma textual de Hamlet, estudi crític de la transmissió i edició del text de Hamlet. Una mostra de l’interès que Shakespeare ha despertat, i desperta, en tots aquells que estimem el teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada