dilluns, 6 d’abril del 2009

Benet i Jornet

E.R. de Josep M. Benet i Jornet
El Galliner/Teatre. Edicions 62. Barcelona (1997)

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és un dramaturg de la generació de Jordi Teixidor, Jaume Melendres, Alexandre Ballester, Ramon Gomis, Rodolf Sirera i Joan Abellan. Benet, autor d’una vintena d’obres de teatre és el més conegut i el més representat, tant per la seva capacitat de treball com per l’habilitat en adaptar la seva obra a l’evolució dels gustos del públic català. També és conegut com a guionista de sèries televisives reeixides.
L’obra dramàtica de Benet i Jornet s’inscriu dins el realisme practicat a la península per Buero Vallejo, malgrat que el seu primer contacte amb el món del teatre el va fer a l’EADAG de Ricard Salvat i M. Aurèlia Campmany, però ni l’obra de Brecht ni el teatre de l’absurd que es conreava a l’Escola es reflecteixen en les seves produccions.
Les obres de Benet i Jornet presenten, gairebé sempre, la impossibilitat d’acompliment de les il·lusions dels seus personatges i les seves frustracions.
E.R. és una obra dramàtica escrita en un llenguatge planer, estructurada en sis quadres que es desenvolupen en un espai múltiple successiu, en un temps diegètic no precisat. Les escasses acotacions serveixen per situar les escenes que l’autor suggereix amb escenografia escassa que sempre deixa veure les parets nues de l’escenari: el teatre està present al llarg de l’obra.
El modus narratiu d’E.R. és com un joc de capses xineses el contingut de les quals amaga sempre més interrogants dels que desvela. Així, l’obra està tota estotjada en el món del teatre – primera capsa -, i en entrar-hi ens trobem amb els quatre personatges, tots femenins – segona capsa - que ens revelen el seu caràcter sense embuts: Glòria l’actriu orgullosa del reconeixement de la seva feina; Assumpta, actriu malaguanyada per l’èxit televisiu; Maria, dedicada només al doblatge i la Noia jove que amb la il·lusió i l’afany d’obtenir un paper, busca informació sobre Empar Ribera, actriu d’altre temps i professora de les anteriors. I així s’obre una altra capsa – la tercera – amb els records de cadascuna.
Aquí l’obra recorda la pel·lícula de Georges Cukor, de l’any 1957, Les Girls, on tres coristes explicaven el mateix fet amb versions diferents. A E.R. la perspectiva temporal de cada actriu ens porta un seguit d’interrogants que l’autor no vol aclarir: les E.R. del teatrí volien dir Empar o Enric?; l’Anna, la quarta companya a l’Institut del Teatre, es va suïcidar?; eren amants l’Anna i l’Empar?; l’Empar era lesbiana o es ficava al llit del seu germà?. Totes estan d’acord, això sí, en que Empar Ribera va ser la millor actriu del seu temps.
La noia jove es queda sense paper a l’obra, les dives no li accepten el regal del teatret, que ja feia temps que no tenia personatges. I acaba cremant-lo. Com les seves il·lusions de fer-se un lloc al món del teatre? Benet tampoc ens ho diu però acaba de crear un altre personatge frustrat: Diuen que el teatre és una paràbola de la vida havia dit Assumpta. E.R. és una paràbola sobre la vida, sobre el teatre i sobre la vida de la gent del teatre.