EL CERCLE DE GUIX CAUCASIÀ de BERTOLT BRECHT
Traducció de Feliu Formosa. Ed. Proa. Barcelona 2008
Ricard Salvat diu que “Brecht és l’home de teatre, el dramaturg més important i el teòric teatral més rigorós del segle XX”. Conreador del teatre que singularitza l’alemany, el teatre èpic, essencialment didàctic, Brecht va ser l’autor que el va estructurar tant des del punt de vista estètic com sociològic i polític.
En El cercle de guix caucasià hi trobem tots els elements que defineixen el teatre èpic. D’entrada l’obra és la narració d’una paràbola, una llegenda xinesa que Alfred Henschke, Klabund, havia adaptat entre guerres com El cercle de guix. D’acord amb el model èpic, cada escena és independent de les altres i el Cantaire i els músics, com en un romanç de cec, van fornint l’espectador dels arguments que justifiquen la visió d’un món en guerra, amb diferències socials, on els poderosos exerceixen la violència mentre els pobres intenten viure la pobresa amb dignitat: Ser pobre i a sobre passar fred ens fa ser malvistos. Un món on els que no saben ni abaixar-se els pantalons tots sols governen els estats, on la majoria es ven per diners, es ven l’hostaler, es ven el monjo, es ven la sogra. Un món on el jutge Azdak comença els judicis amb un Cobrem!.
I tot això servit per uns personatges canviants, també segons els paràmetres del teatre èpic: canviant és Grushe que en començar l’obra és una bleda i acaba com l’heroïna antitràgica, imprescindible en el teatre èpic. Canviant és Azdak, el procés del qual és exposat a l’espectador en un desenvolupament sinuós, explicant la seva història a salts, com l’obra mateixa que en el pròleg presenta una història i, a continuació, tot fent teatre dins del teatre, ens presenta altres històries: la de Grushe i la d’Azdak que al final conflueixen per demostrar, segons l’autor, que per fer una justícia veritable cal saltar-se les lleis quan aquestes estan al servei dels poderosos.
Per primera vegada en una obra de Brecht la bondat no està en contra de qui l’exerceix. Per primera vegada hi ha un final feliç. La lliçó, una de les lliçons de l’obra, ens ve a dir que cada cosa pertany a qui la fa millor. El nen pertany a Grusche que és qui l’ha educat i que renuncia a tibar-lo per no fer-li mal. Brecht ens mostra, ens educa amb allò que l’home ha de fer i ens n’explica els motius.
El repartiment tan extens de l’obra ens porta a la reflexió dels mitjans de producció de que Brecht va disposar, sobretot en el seu període de director del Berliner Ensemble que ell mateix havia fundat. El pressupost que disposava li permetia tenir una nòmina molt extensa d’actors i tècnics en una prova ben clara de la importància que determinats règims polítics donen, o donaven, a la cultura del país.
La seva militància comunista és present en tota la seva obra i expressa sense embuts la lluita de classes, tot i que a vegades amb subtilitat, com en el cant del Cantaire quan diu:
Cap altre governant de tot aquell estat tan ric
Tenia tants cavalls als seus estables,
Ni tants captaires davant la porta,...
Traducció de Feliu Formosa. Ed. Proa. Barcelona 2008
Ricard Salvat diu que “Brecht és l’home de teatre, el dramaturg més important i el teòric teatral més rigorós del segle XX”. Conreador del teatre que singularitza l’alemany, el teatre èpic, essencialment didàctic, Brecht va ser l’autor que el va estructurar tant des del punt de vista estètic com sociològic i polític.
En El cercle de guix caucasià hi trobem tots els elements que defineixen el teatre èpic. D’entrada l’obra és la narració d’una paràbola, una llegenda xinesa que Alfred Henschke, Klabund, havia adaptat entre guerres com El cercle de guix. D’acord amb el model èpic, cada escena és independent de les altres i el Cantaire i els músics, com en un romanç de cec, van fornint l’espectador dels arguments que justifiquen la visió d’un món en guerra, amb diferències socials, on els poderosos exerceixen la violència mentre els pobres intenten viure la pobresa amb dignitat: Ser pobre i a sobre passar fred ens fa ser malvistos. Un món on els que no saben ni abaixar-se els pantalons tots sols governen els estats, on la majoria es ven per diners, es ven l’hostaler, es ven el monjo, es ven la sogra. Un món on el jutge Azdak comença els judicis amb un Cobrem!.
I tot això servit per uns personatges canviants, també segons els paràmetres del teatre èpic: canviant és Grushe que en començar l’obra és una bleda i acaba com l’heroïna antitràgica, imprescindible en el teatre èpic. Canviant és Azdak, el procés del qual és exposat a l’espectador en un desenvolupament sinuós, explicant la seva història a salts, com l’obra mateixa que en el pròleg presenta una història i, a continuació, tot fent teatre dins del teatre, ens presenta altres històries: la de Grushe i la d’Azdak que al final conflueixen per demostrar, segons l’autor, que per fer una justícia veritable cal saltar-se les lleis quan aquestes estan al servei dels poderosos.
Per primera vegada en una obra de Brecht la bondat no està en contra de qui l’exerceix. Per primera vegada hi ha un final feliç. La lliçó, una de les lliçons de l’obra, ens ve a dir que cada cosa pertany a qui la fa millor. El nen pertany a Grusche que és qui l’ha educat i que renuncia a tibar-lo per no fer-li mal. Brecht ens mostra, ens educa amb allò que l’home ha de fer i ens n’explica els motius.
El repartiment tan extens de l’obra ens porta a la reflexió dels mitjans de producció de que Brecht va disposar, sobretot en el seu període de director del Berliner Ensemble que ell mateix havia fundat. El pressupost que disposava li permetia tenir una nòmina molt extensa d’actors i tècnics en una prova ben clara de la importància que determinats règims polítics donen, o donaven, a la cultura del país.
La seva militància comunista és present en tota la seva obra i expressa sense embuts la lluita de classes, tot i que a vegades amb subtilitat, com en el cant del Cantaire quan diu:
Cap altre governant de tot aquell estat tan ric
Tenia tants cavalls als seus estables,
Ni tants captaires davant la porta,...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada