tag:blogger.com,1999:blog-33682590603398981722024-02-07T06:18:21.063-08:00Vida honestaCliment Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.comBlogger15125tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-54226713983220349732016-11-22T13:37:00.002-08:002016-11-22T13:42:46.575-08:00Cent anys de La Caixa a Berga<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: 14.0pt;"> <span lang="CA">Parlar d’una entitat bancària el
dia d’avui pot ser un exercici arriscat.<o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Parlar de La Caixa, que ja fa cent anys que està
instal·lada a Berga, pot ser més agradós.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Sobretot si tenim en compte que la relació entre Berga
i La Caixa ja es va establir més de cinquanta anys abans que fos fundada ja que
l’avi de Francesc Moragas i Barret, el fundador de la Caixa, era berguedà.
Ferran Moragas i Ubach, nascut a Berga el 1808, va arribar a notari i diputat a
Corts el 1851 pel districte de Berga. Ferran Moragas va ser, segons els
historiadors de La Patum, qui va regalar a l’Ajuntament – amb vestits i tot - els Nans Vells.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Fundada l’any 1904 la Caixa no va iniciar les seves activitats
fins el 1905 i al cap de tres anys va començar el que seria, junt amb l’Obra
Social un dels trets que la diferenciarien de la resta de caixes que ja feia
anys que funcionaven: l’expansió. L’estratègia de Moragas per a l’expansió consistia
en posar-se en contacte amb una personalitat catalanista del lloc on volia
obrir una sucursal, li feia organitzar un comitè de persones rellevants, a ser
possible propietaris, i els feia comprometre a fer acte de presència un dia
cada u, a les oficines de la sucursal. Moragas sabia que una de les matèries
primeres de tot negoci amb diners és la confiança i amb la presència d’un
personatge important a l’oficina esperava generar confiança als dipositants.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">També absorbia o fusionava la caixa local ja fos amb
acords del consell de la caixa o, simplement, fent-se càrrec de l’actiu i del
passiu de cada una.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">La primera sucursal que el Consell de la Caixa va
decidir obrir va ser, el 31 de març de 1908 a Manresa. Moragas va contactar amb
un prohom catalanista de Manresa i aquest li va contestar que el felicitava per
l’èxit de la Caixa de Pensions però que a Manresa ja n’hi havia una de Caixa
que funcionava molt bé des de feia molts anys i que a més ell n’era el
secretari del consell. I per tant no es va obrir.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">La segona sucursal aprovada el dia 30 de setembre de
1908, <b>va ser Berga</b>. És molt probable
que Moragas contactés amb Manuel Farguell de Magarola per les queixes d’aquest
que veurem més endavant. Però el projecte va quedar encallat sense que se
n’hagin pogut saber els motius. De no haver estat així, Berga hauria pogut ser
la sucursal número 1 de la Caixa de Pensions com ho va ser Igualada, l’obertura
de la qual es va aprovar un mes després.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Van passar vuit anys durant els quals van ser vàries
les veus que, coneixedores de la voluntat de la Caixa per instal·lar-se a Berga
van reclamar-li la seva presència. L’existència d’un anomenat Sindicat Agrícola
que era una agrupació de propietaris agrícoles, també feia necessària una
entitat que els pogués donar suport financer. Així el 6 d’octubre de 1911,
l’alcalde Ramon Galard escriu una carta a Moragas anunciant <i>la creació d’una caixa d’estalvis</i> i l’acabava
amb una post data que deia<i>: Abrigui
l’esperança de que dintre de </i>vreu<i>
temps serà un fet </i>l’inauguració<i> de la
mentada caixa d’estalvis.</i><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Però no va ser així i dos anys més tard, una altra
carta de l’advocat Josep Cirera torna a dir a Moragas que, <b>si no ve la Caixa faran una Caixa Rural</b>. Les Caixes Rurals
d’aquella època eren inspirades des de Solsona pel bisbe Francesc Vidal i Barraquer.
Gestionades per patronats formats amb persones rellevants de cada lloc, estaven
pràcticament destinades a donar suport financer als Sindicats Agrícoles
necessitats de tenir crèdit a l’hora de fer compres comunitàries per obtenir
preus rebaixats.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Qui més es va distingir per les seves reclamacions a
Francesc Moragas va ser Manuel Farguell que ja el 1910 va iniciar la queixa,
intensificada el gener de 1913 i encara en una altra carta al cap d’un mes on
diu: <i>Com no he rebut contestació a la
carta que vaig escriure-li amb data 25 del passat jener, lo qual considero com
a descortesia, ma fa suposar una mala voluntat per part d’algú contra la
creació de la Caixa d’Estalvis a la ciutat de Berga, me permeto preguntar-li
qui pot ésser la persona o persones que fan tal oposició</i>. Amb un to
impertinent, a l’octubre de 1913 Farguell torna a escriure, aquesta vegada en
castellà: </span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">Leo en los periódicos que están ustedes creando
sucursales en varios puntos, y entre ellos en Madrid, y que han olvidado por
completo la creación de la sucursal de la Ciudad de Berga, lo cual después de
las promesas hechas por ustedes, es inconcebible este proceder de personas en
quienes tenía confianza de que cumplirían su palabra solemnemente comprometida</span></i><i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">.<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Aquesta vegada sí que provoca una resposta, també molt
dura, de Moragas que ja devia estar tip de les inquisitives cartes de Farguell.
Moragas li respon que </span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">todas las sucursales creadas
hasta ahora fueron acordadas antes de hablar de la de Berga.</span></i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;"> <b>Aquí Moragas no recorda, o no vol recordar, l’aprovació de 1908,</b> i
continua: <i>Es inconcebible la afirmación
que hace Vd. respecto a la creación de una sucursal en Madrid pues jamás se ha
pensado en ello… Cuanto a la determinación de la época de abrir la Sucursal de
Berga, es exclusiva incumbencia del Consejo Directivo que no ha de dar cuenta
de su proceder más que a la Junta General.</i><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El 1914 Farguell demana a Moragas que passi per casa
seva per tractar de l’assumpte. En un mes es reuneixen un parell de vegades i
encarrilen l’obertura de la sucursal. Tanmateix ja funcionava la Caixa Rural <i>d’Estalbis</i> de Berga. Moragas i Farguell
deurien convenir que la Caixa de Pensions es faria càrrec de l’actiu i del
passiu d’aquella entitat i el patronat que la gestionava es convertiria en el
que, com en totes les sucursals de l’època, controlaria diàriament l’activitat
de la nova oficina.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Així, el 3 de juliol de 1916 es lloga el primer pis de
la Plaça de Sant Joan núm. 15 a Jaume Felipó Badia que n’era el propietari, per
un import anual de 420 pessetes pagadores per semestres avançats. I el 18
d’agost, el Consell de la Caixa torna aprovar l’obertura de la Sucursal de
Berga, sota el control del patronat presidit per l’alcalde, Llucià de Vilardaga
i la presència de 16 propietaris i gent de bé, quatre dels quals eren
ex-alcaldes, un vicari, un obrer i el gerent de la Caixa Rural.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Costa una mica de veure personatges com Pla Farriols o
el farmacèutic Joaquim Serra anant a controlar la sucursal, però el reglament
aprovat pel Consell de la Caixa així ho marcava, així com que s’havien de
reunir una vegada cada dos mesos o quan ho demanés el president o el Director
General.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<b><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">I es va arribar al setembre de
1916</span></b><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">. Berga es preparava per
les festes de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, les més lluïdes que
s’hi haurien fet mai. Gràcies a la bona relació de la Caixa amb la Casa Reial,
el Rei era president d’honor de la Caixa des de la seva fundació, es va fer
coincidir amb aquelles festes la inauguració de la Sucursal de Berga que va agafar
una extraordinària solemnitat.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Però també va provocar un cert nerviosisme, com ho
certifica la carta del president de la Caixa, Lluís Ferrer-Vidal, encarregat
d’una part dels tràmits, a Francesc Moragas en els termes següents: <i>Estimat Sr. i amic; ahir li vaig telegrafiar
dient-li que en quant al Sr. Güell (fill) tindrà automòvil a la seva disposició
el dia 1 y que ell arribarà probablement, amb el séquit de la Infanta (Isabel,
tia del Rei Alfons XIII), si no ho fa el dia avans per rebre al Sr. Nunci a Can
Monegal. <o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Jo espero que vostè em contesti
per fixar definitivament la meva sortida el dia 1 a la una i vint-i-set minuts
de la tarda, sortida de Barcelona per arribar a les 3,30 a Manresa y sortir-ne
a les 3,40 per arribar a Olvan a les 6,32 minuts hont espero veurel a vostè amb
la tartana consegüent. <o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">...Segueixo pensant que en
l’acte inaugural serà precís que d’un modo o altre s’hi senti la llengua
catalana. Jo penso que això podria fer-se sense faltar a cap consideració. Ja
en parlarem quan arrivi.<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Li agrairé que m’escrigui
impresions.<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El diari La Vanguardia en una crònica titulada <i>La Virgen de Queralt</i> i amb unes lletres
més grosses <i>La infanta Doña Isabel en
Berga </i>explica que el dissabte 2 de setembre després d’un pontifical a dos
quars de nou del matí, a l’església de Santa Eulàlia, els assistents es van
traslladar al Casino Berguedà, <b>aquí</b>,
per fer la inauguració de la sucursal de la Caixa. Acte presidit per la Infanta
que ocupava el centre de l’escenari i tenia asseguts a la seva dreta el nunci Francesco
Ragonesi, la senyoreta Margot Bertran de Lis, la seva dama de companyia i el seu secretari-tresorer comte
de Coello, el doctor Valentí Carulla, rector de la Universitat de Barcelona, el
bisbe de Solsona Francesc Vidal i Barraquer i l’alcalde de Berga, Llucià de Vilardaga.
A l’esquerra de la Infanta, el ministre de Gràcia i Justícia Antonio Barroso,
l’arquebisbe de Tarragona Antolín Lopez Peláez, Català president de
l’Audiència, el general Alfau, Manuel Farguell de Magarola, Lluís Ferrer-Vidal,
president de la Caixa i Josep Maluquer de l’<i>Instituto
Nacional de Previsión</i>.<i><o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Van parlar gairebé tots després de Francesc Moragas
que va fer elogi de les virtuts de la previsió social i de les realitzacions i
èxits assolits per la Caixa de Pensions. Farguell va agrair al consell de la
Caixa l’obertura de la Sucursal de Berga i en nom de la ciutat l’assistència de
tan lluïda concurrència. El van seguir Maluquer, Carulla i el president
Ferrer-Vidal que aquest sí que, amb la vènia de la Infanta, va parlar en català.
Van continuar parlant López Peláez, Vidal i Barraquer i el ministre Barroso
que, en nom de la Infanta, va agrair </span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">las atenciones que le vienen
dispensando desde que entró en la Cuenca del Llobregat</span></i><i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">. </span></i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Al final de l’acte Francesc Moragas va dir que
s’haurien hagut de repartir tres-centes llibretes a tres-cents nens pobres de
les escoles de Berga, gràcies als donatius de l’Ajuntament, de la Junta de la
Coronació i dels senyors Manuel i Joaquim Farguell, però que l’entrega es faria
a cada nen amb posterioritat. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El pare Postius en va fer un elogi que Moragas va
agrair. I es va donar l’acte per acabat. Un acte que no s’havia vist mai i que
no s’ha tornat a veure mai més. Que una sucursal d’una entitat com la Caixa fos
inaugurada per una infanta, un nunci papal, un ministre de Madrid, un
arquebisbe, tres bisbes i un abat, amb la presència dels ajuntaments de
Barcelona, Manresa i Berga i un fotimer de personalitats, havien conferit a la
inauguració de la Sucursal de Berga, un llustre irrepetible.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El dimarts, dia 5 de setembre, Vidal i Barraquer va
beneir les oficines i així va començar l’activitat de la Sucursal número 15 al
primer pis de la Plaça de Sant Joan
número 15, amb un horari d’obertura al públic des de les 9 del matí a l’1 del
migdia, diumenges i tot. El fet va ser anunciat amb un fulletó on es deia: </span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">¿Por qué viene a Berga esta Caja?</span></i><span style="font-size: 14.0pt;">
<span lang="CA">I s’hi detallaven les virtuts de l’estalvi i de les llibretes de
la Caixa així com la solidesa de la Institució<b> i la seva vocació</b> tot dient: </span></span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">La Caja de
Pensiones para la Vejez y de Ahorros no es una empresa mercantil, ni se propone
como finalidad el lucro. Es por el contrario una institución benéfica que tiene
por objeto facilitar a las clases populares y obreras las ventajas del ahorro y
la previsión…<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Al dors hi figuraven els membres del Consell de la
Caixa i els del Patronat berguedà que van tardar ben poc a barallar-se amb el
primer delegat de la Caixa, Josep Felipó Casals, fill del propietari del local.
El motiu va ser la liquidació de les llibretes de la Caixa Rural. El 14 de
novembre de 1916, Pere Claret, gerent d’aquella Caixa Rural, envia a Moragas
una proposta de dissolució i canvi de llibretes, així com una relació de les
inversions que tenien per cobrir el seu passiu. La Caixa no deuria contestar ja
que el mes de febrer de 1917, Domingo Serra, president de la Caixa Rural,
reclama dues vegades resposta sobre la liquidació proposada.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">La situació es va complicar i el 17 de juliol, el
patronat </span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">en vista de la forma desatenta como la Dirección
de la expresada Caja se ha portado con la Caja de Ahorros del Sindicato
Agrícola de Berga, vulgarmente Caja de Ahorros de Berga de cuyo consejo de Administración
los mismos formaban parte, no podemos menos que presentar la dimisión de sus
cargos con carácter irrevocable.<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Felipó, coneixedor d’aquesta carta, s’afanya a
explicar la seva versió i diu que per liquidar les llibretes de la Caixa Rural,
han esperat l’obertura d’una sucursal del Banc de Terrassa, a la Pl. de la Creu
núm. 12 i que allà, es clar, els pressionaven perquè hi deixessin els estalvis
o els deien de portar-los a Correus, però mai ningú va parlar de portar els
diners a la Caixa de Pensions. Aquesta devia haver sigut la causa de la
desatenció de Felipó i de les batusses que encara van motivar una altra carta,
aquesta vegada dirigida al president Ferrer-Vidal, al cap d’un mes, en la que,
entre altres coses, deien: </span><i><span style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: ES;">…Mas no habiéndose manifestado
todavía si se aceptaba o no nuestra dimisión, por el presente la reiteramos a
V.E. suplicando sea aceptada, dando el asunto por terminado. </span></i><i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">31
d’agost de 1917</span></i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">. No es pot
dir que la Caixa Rural de Berga fos absorbida per la de Pensions perquè es va
liquidar tota sola.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El 1925 ens trobem en una nova situació. <b>Felipó va ser acomiadat</b>. Hi va haver
una allau de sol·licituds per ocupar el càrrec i en una d’elles, d’un empleat
de la Caixa a Manresa, s’hi llegeix: <i>lamento
el </i> <i>fet de la Sucursal de Berga del qual, indignat, protesto. </i>Vol dir
que Felipó n’hauria fet alguna.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Antoni Vigo era secretari del Jutjat de Berga. El
Jutge, Angel Leon, era un home ben relacionat que va generar moltes cartes de
recomanació a favor del seu secretari, entre les quals n’hi havia una de Joan
Ventosa i Calvell, col·laborador de Cambó i vàries vegades ministre a Madrid.
Es clar, Anton Vigo va ser el nou Delegat de la Caixa a Berga.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Acabat d’arribar li van encarregar la compra d’una
casa per a instal·lar-hi les oficines de la sucursal. Va tenir vàries ofertes:
la casa del carrer Major nùm. 2, on hi havia hagut la Caixa Rural; la del
carrer Major amb Menorets; la de la Pl. de la Creu amb Ronda Moreta 2. I la de
Magí Minoves Anglerill que en demanava de 22 a 25.000 duros. Tot i ser la més
cara es va triar aquesta, a la Plaça de les Fonts, per dues raons: la primera
era que dels lloguers se’n podien treure 5.000 ptes. anuals i la segona per la
seva situació, a prop de la Plaça de la Creu que amb dues sucursals bancàries
era considerada el Wall Street berguedà de l’època.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El març de 1928 encara duraven les obres. Les oficines
de la Pl. de Sant Joan per motius desconeguts, s’havien traslladat al 2on pis
del carrer Major nùm. 11, motiu pel qual es van desencadenar un seguit de
rumors que asseguraven que la Caixa no tenia prou diners per acabar les obres i
que els seus impositors es veurien obligats a desplaçar-se a Barcelona per
recuperar els seus estalvis. Vigo ho escriu i afegeix que això són <i>habladurías de cafè y tertulias de vagos y
de personas desaprensivas</i>. També aprofita l’ocasió per informar que la
sucursal de la Banca Arnús a Berga, té dipòsits per valor de 500.000 ptes.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El 19 de desembre de 1929, finalment, es van inaugurar
les oficines de la Plaça de les Fonts. S’hi havien construït unes columnes a
l’entrada i uns plafons a les finestres del primer pis amb guardioles, símbol
de l’estalvi. L’oficina amb un taulell de fusta massissa que aguantava unes
reixes que separaven els empleats del públic, amb quatre finestretes per
atendre’l. A l’exterior s’hi anunciava l’operativa en uns grans plafons de
vidre negre amb lletres daurades.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">L’any 1930 Vigo és substituït per Pau Santandreu que
va ser qui més confiança va generar entre els impositors. Els seus escrits ja
són en català. (Pau Santandreu havia guanyat un premi ordinari en els Jocs
Florals de la Coronació el 1916). A la carpeta de “Pánicos y Alarmas” de
l’oficina de Berga a l’arxiu històric de la Caixa hi trobem un escrit del 9 de
febrer de 1932 en el que informa de l’increment de reintegraments degut a la
intranquil·litat que els greus esdeveniments polítics han deixat entre la gent.
Sense anomenar-ho, per les dates veiem que es refereix <b>a la revolta de l’Alt Llobregat, als fets de Fígols.<o:p></o:p></b></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Santandreu va viure també l’episodi del dipòsit de les
corones i el medalló de la Mare de Déu de Queralt des de l’octubre de 1936 fins
el març de 1937 que van ser requisades per la Generalitat. A l’any 1950, a la
seva mort prematura, va ser substituït per Pere Passola, el senyor Passola. Del
senyor Passola se’n conserva un informe, molt ben travat, on el 2 d’agost de
1954 diu que l’Ajuntament se li ha adreçat demanant a la Caixa la construcció
d’habitatges per pal·liar-ne l’escassedat. Va tardar anys però la Caixa va
construir el bloc del Passeig de la Pau, un edifici que havia de marcar
l’altura màxima de les construccions d’aquell passeig però que l’especulació
posterior en va malmetre la intenció.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Construït l’immoble s’hi va traslladar, el 1965, la
Biblioteca i tres anys més tard es va refer l’oficina de la Plaça de les Fonts,
traient les columnes de l’entrada i les reixes interiors. Al vestíbul s’hi va
posar una plafó escultòric amb elements berguedans i a l’interior hi havia un
sol taulell. La caixa forta la van pintar de vermell.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">El 1974 al Sr. Passola el vaig succeir jo fins el 1980
quan davant la falta d’espai ja havíem decidit canviar l’entranyable edifici de
la Plaça de les Fonts, amb les seves guardioles a les finestres del primer pis,
per un local més ampli al Passeig de la
Pau on és ara, trasllat que es va fer amb el Lluís Pons de Delegat el 1983. A
ell el va seguir el 1988 el Pere Bessa i a aquest el Jordi Baraut, l’any 1997.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Actualment porta el timó de l’oficina el Joan Alberch,
però la Caixa ja no és aquella entitat sense ànim de lucre que es va instal·lar
a Berga ara fa cent anys. Les circumstàncies l’han convertida en un banc,
Caixabank, una societat anònima que, com totes, treballa per oferir als seus
accionistes el màxim rendiment de les seves aportacions.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Malgrat aquest canvi la Caixa ha preservat l’altre
dels seus trets essencials: la seva Obra Social. Moragas hi havia posat tot el
seu entusiasme i hi havia dedicat tots els excedents que generava l’estalvi. L’Obra
Social de la Caixa, com la de totes les caixes, cobria aquelles necessitats de
la gent que les administracions no volien o no podien atendre. Iniciada el 1915
amb els Homenatges a la Vellesa i ampliada en àmbits assistencials i culturals,
va adquirir una importància enorme, tanta que en un parell d’exercicis dels
anys 30,s les despeses generades per l’Obra Social van superar en escreix els
beneficis obtinguts en el negoci financer. Entre les moltes iniciatives
generades hi havia l’Obra Cultural de Biblioteques Públiques.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">En aquests cent anys de presència a la nostra ciutat,
durant 64 anys, des de 1929 fins a 1993, l’Obra Social hi va mantenir la
Biblioteca Pública. Oberta a l’entresol de la Plaça de les Fonts quan es va
traslladar al Passeig de la Pau, tenia una superfície de 205 m2 i un fons de
16.922 volums i 107 revistes.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Durant aquests anys la biblioteca va ser portada per
dues bibliotecàries. De 1930 a 1958 en va ser titular Felicitat Bosch, la Feli.
Del 1958 a 1993 en va ser Leonilda Boixader, la Leo, que es va jubilar amb un
homenatge espontani de tots els seus nombrosos lectors. Durant la segona meitat
dels anys 70,s la Biblioteca de la Caixa va ser el nucli d’una gran part de
l’activitat cultural berguedana. Gràcies a la generositat de la Leo que
allargava el seu horari laboral tot el que fes falta, gairebé cada divendres hi
havia projecció de diapositives o conferències o cursets, com el d’Història de
Catalunya que va impartir Miquel Coll i Alentorn amb un gran èxit de públic.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">A totes les activitats hi havia un personatge que no
fallava mai: un guàrdia civil de paisà que, amb ulleres de sol, se situava al
fons de la sala per controlar l’acte. En els aproximadament quatre anys que va
durar aquesta moguda només ens va ser prohibit un acte: la presentació, un
diumenge al matí, de la revista Arreu perquè era del PSUC. Els fons de la
Biblioteca de la Caixa van ser cedits a la Biblioteca Ramon Vinyes.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Aquesta és la història fins avui de la sucursal número
15, la més ben inaugurada de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis
de Catalunya i Balears. L’obra de Francesc Moragas, nét d’un berguedà, que va
bastir una entitat popular, catalana de sentiment i amb la voluntat de fer una
acció social activa. L’entitat que ha contribuït junt amb altres, però potser
més que cap, a apuntalar el desenvolupament econòmic del país. A Berga, durant
aquests cent anys, ha vist desaparèixer un munt de bancs i caixes o la
transformació, com ella mateixa, d’altres entitats. També ha vist com s’obrien deu
sucursals més a la comarca. Fem vots perquè continuïn donant el millor servei
als seus clients i, de retruc, el màxim rendiment als seus accionistes.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;">Així sigui<o:p></o:p></span><br />
<span lang="CA" style="font-size: 14.0pt;"><br /></span>
<span lang="CA" style="font-size: x-small;">Xerrada pronunciada el 21-11-2016 a la sala polivalent del Casino Berguedà amb motiu de la celebració del centenari de la Sucursal de Berga</span></div>
<br />
<div class="MsoNoSpacing" style="text-align: justify;">
<br /></div>
Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-28074250713796414192016-03-23T11:59:00.001-07:002016-04-07T04:34:13.892-07:00Mossèn Josep Ma Ballarin Montset<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4r6fPc9I5VhOnvD7_vpw2UKrWysDG12sWIM-xMFfLjyLe-N_62PDxMweSEaJBRt8I3sVmkPNvWHBVcCilHuROiEzx4OOckEA2hyzpViazi4kEH8ZIVQgOQXWVQp3m6D8RsCASPHD43bs/s1600/03300015.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="212" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4r6fPc9I5VhOnvD7_vpw2UKrWysDG12sWIM-xMFfLjyLe-N_62PDxMweSEaJBRt8I3sVmkPNvWHBVcCilHuROiEzx4OOckEA2hyzpViazi4kEH8ZIVQgOQXWVQp3m6D8RsCASPHD43bs/s320/03300015.JPG" width="320" /></a></div>
<br />
<div style="text-align: center;">
Amb Mn. Josep Ma Ballarin, l'any 1968 a Queralt.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
Mn. Ballarin ha mort a Berga el 18 de març de 2016 als 96 anys.<br />
Molts ens hem quedat sense amic.Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-2345717413270342012009-04-06T11:53:00.000-07:002009-05-07T10:16:49.977-07:00Bernhard<div align="justify"><strong>TRES DRAMOLETTE de THOMAS BERNHARD</strong><br />Traducció d’Anna Soler Horta. Textos del Centre d’Arts Escèniques de Reus. Arola Editors, 2007<br /><br /><strong>Thomas Bernhard</strong> (1931-1989), poeta, autor de novel·les i dramaturg austríac és ben conegut als escenaris catalans. <strong>Lluís Homar</strong>, al Lliure, va representar <em>L’home de teatre</em>, al Romea, <strong>Xavier Albertí</strong> va adaptar la novel·la <em>Mestres Antics</em>, a Salt el 2006 s’hi va poder veure <em>Ritter, Dene, Voss</em> i el 2007, <em>Tres dramolette</em> en la producció del CAER.<br />La seva obra es caracteritza pel seu to mordaç i corrosiu. La ironia i la causticitat de Bernhard troben en el <em>dramolett</em>, peça curta i sarcàstica, la mesura adequada a las seves intencions per fuetejar temes i personatges d’actualitat.<br />A <em>Tres dramolette</em> els fustigats són, com en altres obres de l’autor, el món del teatre i els seus conciutadans, els austríacs. Bernhard, dóna el fuet al seu amic <strong>Claus Peymann</strong>, director de teatre, i l’en fa protagonista, creant un personatge que en cada peça se’ns mostra amb el seu estat d’ànim ben definit: els nervis d’encarar-se amb una nova feina, tot fent i desfent les maletes; la tranquil·litat d’haver agafat les regnes del Burgtheater, comparable a l’encert en la tria dels pantalons adequats i l’impuls creatiu i somniador de l’home segur de la seva feina.<br />Però el protagonista, Peymann, és també el reflex de l’home qüestionat. Bernhard presenta les emocions de qui treballa en un país que no és el seu (<em>una aberració</em>, diu), amb la seva feina criticada per un sector de la societat vienesa. L’autor exhibeix signes prou clars, com l’haver d’espolsar-se les paparres sota el til·ler o haver de menjar el genuí <em>wiener schintzel</em>, l’escalopa, freda.<br />El temps dramàtic en que transcorre l’acció va des de la sortida del protagonista de Bochum, el temps d’estabilitat a Viena i un any després, quan repassa els seus somnis, fantasmes i fantasies a Sulzwiese.<br />Entre els altres personatges destaca el del propi autor que, amb el sarcasme habitual de Bernhard, s’autoflagel·la dedicant-se qualificatius més aviat burlescos.<br />Bernhard escriu un text obert, sense puntuacions, amb acotacions que, sovint, complementen el diàleg confegint una obra molt estimulant tant pel receptor implícit com per l’espectador model que hi poden trobar infinitat de representacions, de re-interpretacions, per omplir l’horitzó d’expectatives que satisfaran, com s’ha demostrat en la producció del CAER, l’espectador empíric, el públic.<br />Bernhard prodiga els signes que identifiquen el lloc on transcorre l’acció, especialment a partir de la meitat de l’obra. Així, a més d’anomenar La Flauta Màgica, parla de la pudor dels rius, el vi de Gumpoldskirchen, i les esmentades escalopes i les paparres que tan preocupen els vienesos. Amb l’estofat de vedella i el caldo de bou acaben acceptant, però, que Àustria és un gran país (<em>Àustria és genial, Bernhard</em>!)<br />Tres dramolette presenta un personatge amb empenta que treballa en llibertat, com el seu autor, Thomas Bernhard.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-19893985138036722412009-04-06T11:51:00.000-07:002009-08-03T05:55:44.358-07:00Benet i Jornet<div align="justify"><strong>E.R. de Josep M. Benet i Jornet</strong><br />El Galliner/Teatre. Edicions 62. Barcelona (1997)<br /><br /><strong>Josep M. Benet i Jornet</strong> (Barcelona, 1940) és un dramaturg de la generació de <strong>Jordi Teixidor</strong>, <strong>Jaume Melendres</strong>, <strong>Alexandre Ballester</strong>, <strong>Ramon Gomis</strong>, <strong>Rodolf Sirera</strong> i <strong>Joan Abellan</strong>. Benet, autor d’una vintena d’obres de teatre és el més conegut i el més representat, tant per la seva capacitat de treball com per l’habilitat en adaptar la seva obra a l’evolució dels gustos del públic català. També és conegut com a guionista de sèries televisives reeixides.<br />L’obra dramàtica de Benet i Jornet s’inscriu dins el realisme practicat a la península per <strong>Buero Vallejo,</strong> malgrat que el seu primer contacte amb el món del teatre el va fer a l’EADAG de <strong>Ricard Salvat</strong> i <strong>M. Aurèlia Campmany</strong>, però ni l’obra de <strong>Brecht</strong> ni el teatre de l’absurd que es conreava a l’Escola es reflecteixen en les seves produccions.<br />Les obres de Benet i Jornet presenten, gairebé sempre, la impossibilitat d’acompliment de les il·lusions dels seus personatges i les seves frustracions.<br /><em>E.R.</em> és una obra dramàtica escrita en un llenguatge planer, estructurada en sis quadres que es desenvolupen en un espai múltiple successiu, en un temps diegètic no precisat. Les escasses acotacions serveixen per situar les escenes que l’autor suggereix amb escenografia escassa que sempre deixa veure les parets nues de l’escenari: el teatre està present al llarg de l’obra.<br />El modus narratiu d’<em>E.R.</em> és com un joc de capses xineses el contingut de les quals amaga sempre més interrogants dels que desvela. Així, l’obra està tota estotjada en el món del teatre – primera capsa -, i en entrar-hi ens trobem amb els quatre personatges, tots femenins – segona capsa - que ens revelen el seu caràcter sense embuts: Glòria l’actriu orgullosa del reconeixement de la seva feina; Assumpta, actriu malaguanyada per l’èxit televisiu; Maria, dedicada només al doblatge i la Noia jove que amb la il·lusió i l’afany d’obtenir un paper, busca informació sobre Empar Ribera, actriu d’altre temps i professora de les anteriors. I així s’obre una altra capsa – la tercera – amb els records de cadascuna.<br />Aquí l’obra recorda la pel·lícula de <strong>Georges Cukor</strong>, de l’any 1957, <em>Les Girls</em>, on tres coristes explicaven el mateix fet amb versions diferents. A <em>E.R.</em> la perspectiva temporal de cada actriu ens porta un seguit d’interrogants que l’autor no vol aclarir: les E.R. del teatrí volien dir Empar o Enric?; l’Anna, la quarta companya a l’Institut del Teatre, es va suïcidar?; eren amants l’Anna i l’Empar?; l’Empar era lesbiana o es ficava al llit del seu germà?. Totes estan d’acord, això sí, en que Empar Ribera va ser la millor actriu del seu temps.<br />La noia jove es queda sense paper a l’obra, les dives no li accepten el regal del teatret, que ja feia temps que no tenia personatges. I acaba cremant-lo. Com les seves il·lusions de fer-se un lloc al món del teatre? Benet tampoc ens ho diu però acaba de crear un altre personatge frustrat: <em>Diuen que el teatre és una paràbola de la vida</em> havia dit Assumpta. <em>E.R.</em> és una paràbola sobre la vida, sobre el teatre i sobre la vida de la gent del teatre.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-75526723523324843842009-04-06T11:50:00.000-07:002009-04-06T14:40:39.944-07:00Sòfocles<div align="justify"><strong>EDIP REI de SÒFOCLES</strong><br />Tragèdies traduïdes per Carles Riba. Curial. Barcelona (1981)<br /><br /><strong>Sòfocles</strong> és amb <strong>Èsquil</strong> i <strong>Eurípides</strong>, un dels poetes grecs de l’anomenat segle de <strong>Pèricles</strong>, el V aC, una de les èpoques més esplendoroses de la Humanitat en el camp de les idees.<br />Amb Sòfocles la tragèdia grega va assolir el màxim esplendor. Amb arrels religioses, les representacions a les festes de Dionís, van anar evolucionant des de la recitació d’episodis mitològics fins a la interpretació de peces que competien en el festival. Sòfocles va guanyar en 24 ocasions. Va contribuir a l’evolució de la tragèdia incorporant un tercer actor en escena i indicant, tot i que breument, l’escenografia.<br />Com en totes les tragèdies gregues, Sòfocles estructura <em>Edip Rei</em> en un pròleg, un pàrode i diversos episodis separats per estàsims que expressen el sentiment del poble. Acaba amb l’èxode i amb una amonestació pedagògica que és una altra de les característiques del gènere.<br />L’acció que transcorre en el mateix lloc i en el temps representat, explica una llegenda tebana que tothom ja coneixia: el declivi d’Edip, heroi que havia alliberat la ciutat de Tebes de l’esfinx en premi del qual havia emmaridat Jocasta, la reina vídua, i aconseguit la fortuna. El drama s’anuncia en saber-se que els mals que afecten la ciutat no s’allunyaran fins que es trobi l’assassí de l’anterior rei, Laios, que Edip promet trobar i castigar. Edip serà víctima de les seves pròpies paraules.<br />Sòfocles en un clima in crescendo va aportant la informació que acaba confirmant l’autoria d’Edip en el magnicidi i l’incest amb Jocasta que s’acaba suïcidant. Edip es treu els ulls i comença una vida de rodamón, d’home enfonsat en la seva dissort.<br />Els personatges que participen en l’acció són: Jocasta, mare i esposa d’Edip; Creont, germà de Jocasta; el Sacerdot de Zeus; Tirèsias, l’endeví cec; un Missatger de Corint; un Servidor de Laios; un Missatger de Palau i el Cor de Vells Tebans, el poble, i el Corifeu que el representa.<br /><strong>Aristòtil</strong> en la seva Poètica defineix la tragèdia com una imitació de fets capaços de provocar el temor i la compassió. La compassió per Edip, el lector o l’espectador, l’arriba a sentir per l’home noble que amb tossuderia i capacitat de sofriment, busca la veritat, una veritat que acaba ensorrant-lo en una tràgica ironia.<br />La pedagogia de l’obra rau en l’enfrontament de l’heroi amb el seu destí, en la funció formadora del dolor; en la constatació de les limitacions de l’home i en la inexorable omnipotència dels déus. El Corifeu tanca l’obra recordant que, malgrat la fama i la fortuna, Edip no va poder evitar la seva desventura. Que els humans no podem vantar-nos de la nostra sort fins al final de la vida.<br />Consell de savi, pedagogia pura.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-42087730364299878622009-04-06T11:48:00.000-07:002009-04-06T14:44:04.372-07:00Shakespeare<div align="justify"><strong>HAMLET, PRÍNCEP DE DINAMARCA</strong><br />William Shakespeare. Teatre. Traducció de M. Morera i Galícia revisada per Josep Vallverdú. Edicions 62 i “La Caixa”. MOLU. Barcelona 9182<br /><br /><strong>William Shakespeare</strong> el més conegut dramaturg de la història va escriure <em>The Tragicall Historie of Hamlet. Prince of Denmarke</em>, la més universal de les seves obres, entre 1601 i 1606, en la dècada de les seves grans tragèdies: <em>Otel·lo, Macbeth, Antoni i Cleòpatra</em> i <em>Coriolà</em>, en ple període elisabetià.<br />El teatre de l’època es distingia per la representació de peces clàssiques reelaborades o en versions adaptades al gust del públic. Així, a <em>Hamlet</em>, Shakespeare reescriu una llegenda escandinava recollida per l’historiador danès del segle XII, <strong>Saxe Grammaticus</strong> i, canviant-li el final obté una tragèdia en la qual, com en tota la seva obra, planteja un conflicte d’abast universal: la revenja. I també com en tota la seva obra, acció i llenguatge es fonen per assolir un drama a l’estil dels clàssics que emociona l’espectador.<br />Escrits els sol·liloquis en vers blanc, és a dir, sense rima, i els diàlegs en prosa, l’obra, sense més referència temporal que una possible invasió noruega de Polònia i situada al castell d’Elsenor, a la costa danesa, es desenvolupa en unes escenes adaptades a l’estructura dels teatres de l’època, sense necessitat de mobiliari ni decorats. Amb signes escassos: les flors d’Ofèlia, les cartes de Hamlet, la calavera de Yorick o la fossa del cementiri (aprofitant la trapa). En un ambient lúgubre i amb elements sobrenaturals, l’acció reposa en la paraula que, al mateix temps, ens mostra els personatges tal com són. La intenció de Shakespeare la fa dir a Hamlet, dirigint-se als comediants: <em>(la representació teatral)...ha estat i és de posar-se a la natura, tal com sigui, un mirall al seu davant, perquè es vegi la virtut amb la seva fesomia pròpia, el menyspreable amb la seva pròpia casa, i l’edat i el cos reals dels temps en el seu ésser i en la seva forma</em>. (Acte III, escena II).<br />Shakespeare ens reflecteix en el mirall al jove Hamlet, el protagonista, l’heroi que busca venjança i que té tots els trumfos per a ser infeliç amb pare assassinat, mare sens honra (Acte III, escena IV); carregat de dubtes: <em>Com és que al teu damunt sempre hi ha núvols?</em> li diu el Rei (Acte I, escena III); que dubta del fantasma del seu pare; dubta entre viure en un món que no li plau o suïcidar-se; dubta de matar el rei quan resa. L’autor ens el fa passar de príncep cortesà a maníac depressiu fins a foll violent capaç, però, de preguntar-se pel sentit de la vida davant de la calavera de Yorick.<br />La Reina i Ofèlia, les dues úniques dones de la tragèdia es reparteixen els sentiments amorosos del protagonista, amb trànsit desigual però amb final coincident. El Rei, l’antagonista, mostra la seva tirania amb tota la perfídia de qui ha estat capaç de matar el seu germà i usurpar-li el tron i la dona. Capaç de muntar un complot per acabar amb l’heroi. En els altres personatges, Shakespeare hi reflecteix l’adulació – Polònius, Osric -, l’amistat fidel – Horaci -, la coquineria – Rosencrantz i Guildenstern -, el desassossec – Laertes -...<br />Hamlet ha estat font d’inspiració d’òperes, pel·lícules i obres de teatre. No per poc coneguda podem deixar d’esmentar el drama en tres actes <em>Hamlet dramaturg</em> de <strong>Ramon Vinyes</strong> (1882-1952) l’obra dramàtica del qual ha estat exhaustivament estudiada per <strong>Jordi Lladó</strong>. De Vinyes també hi ha un estudi titulat <em>L’editor davant l’enigma textual de Hamlet</em>, estudi crític de la transmissió i edició del text de Hamlet. Una mostra de l’interès que Shakespeare ha despertat, i desperta, en tots aquells que estimem el teatre.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-9405069603116124732009-04-06T11:46:00.000-07:002009-05-07T10:25:28.414-07:00Brecht<div align="justify"><strong>EL CERCLE DE GUIX CAUCASIÀ de BERTOLT BRECHT</strong><br />Traducció de Feliu Formosa. Ed. Proa. Barcelona 2008<br /><br /><strong>Ricard Salvat</strong> diu que “<em>Brecht és l’home de teatre, el dramaturg més important i el teòric teatral més rigorós del segle XX</em>”. Conreador del teatre que singularitza l’alemany, el teatre èpic, essencialment didàctic, <strong>Brecht</strong> va ser l’autor que el va estructurar tant des del punt de vista estètic com sociològic i polític.<br />En <em>El cercle de guix caucasià</em> hi trobem tots els elements que defineixen el teatre èpic. D’entrada l’obra és la narració d’una paràbola, una llegenda xinesa que <strong>Alfred Henschke</strong>, <strong>Klabund</strong>, havia adaptat entre guerres com <em>El cercle de guix</em>. D’acord amb el model èpic, cada escena és independent de les altres i el Cantaire i els músics, com en un romanç de cec, van fornint l’espectador dels arguments que justifiquen la visió d’un món en guerra, amb diferències socials, on els poderosos exerceixen la violència mentre els pobres intenten viure la pobresa amb dignitat: <em>Ser pobre i a sobre passar fred ens fa ser malvistos</em>. Un món on els que no saben ni abaixar-se els pantalons tots sols governen els estats, on la majoria es ven per diners, es ven l’hostaler, es ven el monjo, es ven la sogra. Un món on el jutge Azdak comença els judicis amb un Cobrem!.<br />I tot això servit per uns personatges canviants, també segons els paràmetres del teatre èpic: canviant és Grushe que en començar l’obra és una bleda i acaba com l’heroïna antitràgica, imprescindible en el teatre èpic. Canviant és Azdak, el procés del qual és exposat a l’espectador en un desenvolupament sinuós, explicant la seva història a salts, com l’obra mateixa que en el pròleg presenta una història i, a continuació, tot fent teatre dins del teatre, ens presenta altres històries: la de Grushe i la d’Azdak que al final conflueixen per demostrar, segons l’autor, que per fer una justícia veritable cal saltar-se les lleis quan aquestes estan al servei dels poderosos.<br />Per primera vegada en una obra de Brecht la bondat no està en contra de qui l’exerceix. Per primera vegada hi ha un final feliç. La lliçó, una de les lliçons de l’obra, ens ve a dir que cada cosa pertany a qui la fa millor. El nen pertany a Grusche que és qui l’ha educat i que renuncia a tibar-lo per no fer-li mal. Brecht ens mostra, ens educa amb allò que l’home ha de fer i ens n’explica els motius.<br />El repartiment tan extens de l’obra ens porta a la reflexió dels mitjans de producció de que Brecht va disposar, sobretot en el seu període de director del <em>Berliner Ensemble</em> que ell mateix havia fundat. El pressupost que disposava li permetia tenir una nòmina molt extensa d’actors i tècnics en una prova ben clara de la importància que determinats règims polítics donen, o donaven, a la cultura del país.<br />La seva militància comunista és present en tota la seva obra i expressa sense embuts la lluita de classes, tot i que a vegades amb subtilitat, com en el cant del Cantaire quan diu:<br /><em>Cap altre governant de tot aquell estat tan ric<br />Tenia tants cavalls als seus estables,<br />Ni tants captaires davant la porta,...</em></div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-81683078444627621212009-03-24T02:54:00.001-07:002009-03-24T03:16:34.436-07:00Els Maia<div align="justify">Acabo de llegir el llibre més mal editat que he vist en la meva vida. <strong>Els Maia</strong> d'Eça de Queiroz, de l'<em>Editorial Funambulista</em> de Madrid, farcit de faltes d'ortografia i d'impressió. Es veu ben clarament que ningú no ha revisat el llibre abans d'editar-lo. Així, hi ha infinitat de consonants compostes mal separades - tx, ny -; moltes paraules enganxades, sense separació; línies interrompudes i línies repetides; paraules incoherents, etc. etc.</div><div align="justify">De la traducció només en puc dir que és molt rara. En 755 pàgines només hi ha dues notes a peu de pàgina per aclariments del traductor. Però allò més preocupant és la utilització de paraules errònies com "ingeni" per enginy; d'expressions poc afortunades com "es va pegar una estirada a l'armilla" o errors com "Jo mateix se'l explicaré" entre molts d'altres. La traducció ha comptat, diu, amb l'ajut de la Institució de les Lletres Catalanes. Institució que, pel que es veu, no es preocupa del resultat dels seus ajuts.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-23553555124600678542008-12-15T07:27:00.000-08:002008-12-20T08:02:58.506-08:00Un anunciAl forn del barri de Santa Eulàlia de Berga, hi havia un cartell que deia:<br /><br />" Por favor. Quien se alla encontrado un ventilador al lado de los cubos de basura, que lo devuelva a Adela. Muchas gracias"<br /><br />Era l'estiu i feia molta calor.Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-32224380603435012112008-10-22T09:26:00.000-07:002008-10-23T10:25:52.024-07:00Tu i l'hipòcritaEl 3 d'abril de 1967 els de l'Agrupació Teatral La Farsa, de Berga, vam tornar al Romea, al segon concurs de Teatre Amateur. Hi vam representar "Tu i l'hipòcrita" de Maria Aurèlia Capmany. L'autora hi va venir amb els alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual que ja s'havien constituït en companyia professional, i al final de l'obra la vam fer sortir a saludar.<br />El Daniel Tristany va guanyar el premi al millor director.<br /><br /><br /><object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/XjsZCXGY8D4&hl=es&fs=1"><param name="allowFullScreen" value="true"><embed src="http://www.youtube.com/v/XjsZCXGY8D4&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-5854674138950646402008-10-17T00:45:00.001-07:002008-10-17T00:58:26.212-07:00Putxinel·lis ClacaPel Corpus de 1975 vam fer pujar a Berga els Putxinel·lis Claca a representar "En Pere sense por" a la plaça de Sant Pere.<br />Els Claca, el Joan Baixas i la Teresa Calafell, eren els millors titellaires d'aquella època i la representació va ser tot un èxit.<br /><br /><br /><object height="344" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/Mz3703Hsn5Y&hl=es&fs=1"><param name="allowFullScreen" value="true"><embed src="http://www.youtube.com/v/Mz3703Hsn5Y&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-81071469124695325632008-10-14T02:38:00.000-07:002008-10-16T11:55:07.882-07:00Figuretes de vidre<div align="justify">L'any 1966 els de l'Agrupació Teatral La Farsa vam anar al Primer concurs de Teatre Amateur al Teatre Romea organitzat per FESTA que presidia Tomàs Roig i Llop.</div><div align="justify">Vam representar "Figuretes de Vidre" de Tennessee Williams. Ens dirigia el Daniel Tristany i els quatre actors érem: la Mª Carme Peix, la Mª Carme Miró, el Josep Alberich i jo <div align="justify">Em van donar el premi al millor actor: cinc mil pessetes i un diploma fet a mà.</div><div align="justify"> </div><div align="justify"> </div><div align="justify"> </div></div><br /><br /><object width="425" height="344"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/RtkORiXBIWk&hl=es&fs=1"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/RtkORiXBIWk&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-69996905761058513332008-08-27T02:42:00.000-07:002008-09-26T11:39:40.659-07:00Consells higiènics<div align="justify">Ves per on el lema de la meva vida només són un plegat de consells higiènics propagats a finals del segle XIX.<br />Ho diu Josep Pla a <em>Santiago Rossinyol i el seu temps<strong> </strong>(Tres artistes: Manolo, Rossinyol, Mir).</em> Obres completes. Volum 14, pàg 309. Ed. Destino. Barcelona. 1970. Diu:<br />"...Savalls i Martínez Campos dialoguen a l'Hostal de la Corda, a les vores d'Olot, i s'acaba la segona guerra civil. Cànovas, amb els diners del Foment del Treball Nacional , restaura els Borbons el 1875. La constitució és del 76. Rossinyol té quinze anys. Barcelona passa del soroll del progressisme a la sordina de la llibertat ben entesa. Tot es matisa. Tot se suavitza. Tot es fa mediocre, tot esdevé gasetilla. El doctor Olovarrieta publica els seus "Consejos higiénicos" en vers, on queda recollit, com al meu entendre en cap altre document, l'esperit dels primers anys de la Restauració. Un document canovista pur, modèlic. El doctor Olovarrieta proposà a la gent: </div><div align="justify"><br /><em>Vida buena y arreglada.</em><br /><em>Usar de pocos remedios</em><br /><em>Y poner todos los medios</em><br /><em>De no apurarse por nada.</em><br /><em>La comida moderada,</em><br /><em>Ejercicio y distracción.</em><br /><em>No tener nunca aprensión,</em><br /><em>Salir al campo algún rato, </em><br /><em>Poco encierro, mucho trato</em><br /><em>Y continua ocupación.</em> </div><div align="justify"><br /><em>...</em>La urbanitat és presentada en vers. Un d'aquests preceptes produeix una gran sensació. És aquest: </div><div align="justify"><br /><em>Te lavarás bien los pies</em><br /><em>cada dos meses o tres"</em> </div><div align="justify"><br />Com es pot veure entre la versió recollida pel meu avi i la del Dr. Olovarrieta hi ha matisos. El més evident, la no intervenció divina en la darrera versió.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-32101099120334961462008-08-07T11:38:00.000-07:002008-09-26T11:40:32.756-07:00Un amic<div align="justify">Se m'ha mort un amic.</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3368259060339898172.post-88499978619433467842008-08-06T08:22:00.000-07:002008-09-26T11:41:18.944-07:00Lema<div align="justify">El lema del blog és el que procuro que sigui el lema de la meva vida.<br />El vaig treure d'un paper del meu avi. És en castellà però malgrat això és prou interessant:<br /><br />"Vida honesta y arreglada,<br />usar de pocos remedios<br />y poner todos los medios<br />en no apurarse por nada.<br />La comida moderada.<br />No tener nunca aprensión.<br />Poco encierro, expansión,<br />salir al campo algún rato,<br />tener con Dios mucho trato<br />y contínua ocupación"</div>Climent Vilellahttp://www.blogger.com/profile/03151694677934444220noreply@blogger.com0